Cada vegada és més habitual escoltar la paraula “escacs” relacionada amb el món educatiu i les escoles, i no és pas una casualitat. Des de ja fa uns anys que es lluita per aconseguir que la introducció d’aquest noble joc sigui més que un tema de debat, una realitat a les aules; alguns països europeus ja fa uns anys que han apostat per aquesta activitat a nivell escolar amb un èxit significatiu.

Des de la pròpia experiència només puc aportar adjectius positius i qualitats a les persones que practiquen els escacs, i per això, des d’una vessant educativa, la seva introducció primerenca és vital.

Desenes d’estudis duts a terme arrel del món, ens demostren que els estudiants que han practicat escacs durant l’etapa educativa han obtingut millors resultats acadèmics que la resta, arribant tots els estudis a una mateixa conclusió: els nens i nenes que fan escacs a l’escola tenen menys fracàs escolar i milloren el seu rendiment acadèmic.

Com a jugador amb experiència amb moltes partides a l’esquena i mestre d’alumnes de clubs d’escacs, recolzo firmament la conclusió, ja que ho experimento a diari. La persona que juga a escacs desenvolupa una sèrie d’habilitats i treball en valors. Algunes d’aquestes habilitats són:empatia vers l’altre, creativitat, concentració, atenció, memòria, capacitat organitzativa, autoconfiança, autoestima, resolució de problemes, aptituds numèriques i verbals, entre d’altres. Els escacs com a recurs pedagògic és una peça clau per potenciar tots els aspectes anomenats anteriorment.

Des de l’escola Camp Joliu ja estem treballant per tal d’introduir els escacs al col·legi i poder ajudar als nostres alumnes a potenciar les seves capacitats.

En Víctor Plasencia Matínez és professor d’anglès d’ Educació Primària a Camp Joliu des del curs 2015-2016. És graduat en Educació Infantil per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i també té el títol de Mestre Català d’Escacs. Ha estat professor a d’escacs en diferents clubs de Catalunya i considera que aquest joc té nombrosos beneficis a nivell pedagògic per als infants.

Els alumnes de 1er ESO de Camp Joliu participen en el concurs "Shakespeare in London", que organitza l'editorial Oxford University Press España, amb motiu del 400 aniversari de la mort del més gran autor en llengua anglesa de la història.

Les escoles que hi participen han gravat un videoclip on representen una part d'alguna de les obres de Shakespeare. Al nostre cas, vam elegir els dos últims capítols d'una adaptació de l'obra Macbeth. Des de dimarts 17 a la tarda està obert el procés de votació publica, a través de la web del concurs i la conta de correu electrònic del votant. S'accepta un sol vot per cada adreça de correu electrònic. La votació es tancarà el dimarts 31 de maig a les 12.00h.

Podeu votar seguint aquest link:   http://wshe.es/CBR1luy2

Els 10 vídeos que rebin més votacions passaran a la final, on un jurat d'OUP decidirà quin és el vídeo guanyador. La classe que guanyi gaudirà d'un cap de setmana (3díes) a Londres amb totes les despeses pagades (vols, trasllats, allotjament, menjar, visites,...) , incloent-hi entrada al Globe Theatre per veure una representació d'una obra de Shakespeare.

Us animem a que hi entreu a visionar el videoclip de la nostra escola i, si us agrada, hi voteu. Ho podeu fer tantes vegades com adreces de correu electrònic tingueu. Els alumnes han posat molt afany i professionalitat, i tenen molta il·lusió per aconseguir el premi, us agrairan el vostre suport.

London is awaiting!!

"El que més motiva és veure a tantes persones unides per una bona causa"

En Ferran Luir és professor d'Educació Física a Camp Joliu i aquest any ha engrescat a un grup de pares de l'escola a córrer 100 quilòmetres (sí, sí, 100!) a favor d'Intermón Oxfam.  En aquesta entrevista ens explica com va ser l'experiència i ens confessa que el seu repte és repetir aquesta gesta l'any vinent, amb dos equips de l'escola i que un dels equips sigui femení.

Com sorgeix la iniciativa de participar en la Trailwalker d'Intermón Oxfam?

Fa anys que ho tenia al cap i vaig intentar animar el professors però no els acabava de convèncer. La Mar Egea em va comentar que a La Vinya hi havia pares esportistes i que tibaven i vaig optar per  explicar aquesta iniciativa solidària a les reunions de pares. Van sortir tres pares més (en José Luis Gómez, en Raúl Ruiz i l'Alejandro García) i tots quatre vam formar l'equip de Camp Joliu.

És una cursa on els diners de la inscripció van a Intermón Oxfam.

Sí. Tot va integrament a aquesta entitat. La inscripció és de 1.500 euros i vam aconseguir patrocinadors (Finca Mas Solers, Z2neumec, Mas Bertran i Acers Garraf)i també la implicació de molts alumnes que es van animar a col·laborar. Vam iniciar el projecte tres mesos abans i no vàrem tenir massa temps.

100 kilòmetres de cursa no és un repte fàcil.

No, no ho és. A més no havíem entrenat massa temps junts. L'objectiu que teníem era que tothom estigués fort el dia de la cursa per passar tots els controls junts. Durant la cursa ens vam adonar que teníem ritmes diferents perquè és difícil adequar-se. Vam fer els primers 20 quilòmetres sense problemes però del 20 al 56 ens va costar trobar un ritme comú. Per aquest motiu un dels membres de l'equip va tenir la valentia de deixar la cursa perquè els altres tres arribéssim a creuar la meta. Va ser el moment més difícil i una decisió generosa.

Com es prepara el cos per fer una cursa tan llarga?

És  fa un entrenament normal, de 10 o 15 quilòmetres tres cops a la setmana i 15 dies abans vam seguir una dieta adient a l'esforç que ens esperava.  A nivell psicològic, el cap s'adequa al repte que tu li proposes. Si saps que la cursa és de 20 quilòmetres, a la meitat ja estàs cansat. Si saps que n'has de fer 100, al quilòmetre 10 et sents que tot just comences i estàs fresc. Sí que hi ha moments que pots patir una mica de mal de panxa perquè l'estómac es tanca i els darrers 20 quilòmetres de cursa també són difícils perquè el cos ja està molt adolorit.

Finalment tres membres de l'equip Camp Joliu vàreu arribar al final.

Sí. Vam trigar 16 hores i el límit era de 32 hores. Va ser un bon resultat. Vam comptar amb un gran equip de suport que estava present en totes les parades d'avituallament per ajudar-nos en la recuperació.

Què va ser el més difícil?

El més difícil és anar en equip. Però el millor de la cursa va ser precisament això també, anar en equip. Durant el recorregut, quan anem a ritme baix, podem anar parlant i així no es fa tan llarg.

Tota una experiència.

Sí, és un ambient fantàstic. En total hi havia 430 equips, és a dir, 1.700 participants. La cursa es podia fer corrent, trotant o bé caminant i hi havia força equips de caminadors. El que més motiva és el repte i veure a tantes persones unides per una bona causa. Al final, és com una gran trobada popular que fa una marxa de 100 quilòmetres. Jo ha tinc ganes de repetir l'any que ve.