"El que més motiva és veure a tantes persones unides per una bona causa"

En Ferran Luir és professor d'Educació Física a Camp Joliu i aquest any ha engrescat a un grup de pares de l'escola a córrer 100 quilòmetres (sí, sí, 100!) a favor d'Intermón Oxfam.  En aquesta entrevista ens explica com va ser l'experiència i ens confessa que el seu repte és repetir aquesta gesta l'any vinent, amb dos equips de l'escola i que un dels equips sigui femení.

Com sorgeix la iniciativa de participar en la Trailwalker d'Intermón Oxfam?

Fa anys que ho tenia al cap i vaig intentar animar el professors però no els acabava de convèncer. La Mar Egea em va comentar que a La Vinya hi havia pares esportistes i que tibaven i vaig optar per  explicar aquesta iniciativa solidària a les reunions de pares. Van sortir tres pares més (en José Luis Gómez, en Raúl Ruiz i l'Alejandro García) i tots quatre vam formar l'equip de Camp Joliu.

És una cursa on els diners de la inscripció van a Intermón Oxfam.

Sí. Tot va integrament a aquesta entitat. La inscripció és de 1.500 euros i vam aconseguir patrocinadors (Finca Mas Solers, Z2neumec, Mas Bertran i Acers Garraf)i també la implicació de molts alumnes que es van animar a col·laborar. Vam iniciar el projecte tres mesos abans i no vàrem tenir massa temps.

100 kilòmetres de cursa no és un repte fàcil.

No, no ho és. A més no havíem entrenat massa temps junts. L'objectiu que teníem era que tothom estigués fort el dia de la cursa per passar tots els controls junts. Durant la cursa ens vam adonar que teníem ritmes diferents perquè és difícil adequar-se. Vam fer els primers 20 quilòmetres sense problemes però del 20 al 56 ens va costar trobar un ritme comú. Per aquest motiu un dels membres de l'equip va tenir la valentia de deixar la cursa perquè els altres tres arribéssim a creuar la meta. Va ser el moment més difícil i una decisió generosa.

Com es prepara el cos per fer una cursa tan llarga?

És  fa un entrenament normal, de 10 o 15 quilòmetres tres cops a la setmana i 15 dies abans vam seguir una dieta adient a l'esforç que ens esperava.  A nivell psicològic, el cap s'adequa al repte que tu li proposes. Si saps que la cursa és de 20 quilòmetres, a la meitat ja estàs cansat. Si saps que n'has de fer 100, al quilòmetre 10 et sents que tot just comences i estàs fresc. Sí que hi ha moments que pots patir una mica de mal de panxa perquè l'estómac es tanca i els darrers 20 quilòmetres de cursa també són difícils perquè el cos ja està molt adolorit.

Finalment tres membres de l'equip Camp Joliu vàreu arribar al final.

Sí. Vam trigar 16 hores i el límit era de 32 hores. Va ser un bon resultat. Vam comptar amb un gran equip de suport que estava present en totes les parades d'avituallament per ajudar-nos en la recuperació.

Què va ser el més difícil?

El més difícil és anar en equip. Però el millor de la cursa va ser precisament això també, anar en equip. Durant el recorregut, quan anem a ritme baix, podem anar parlant i així no es fa tan llarg.

Tota una experiència.

Sí, és un ambient fantàstic. En total hi havia 430 equips, és a dir, 1.700 participants. La cursa es podia fer corrent, trotant o bé caminant i hi havia força equips de caminadors. El que més motiva és el repte i veure a tantes persones unides per una bona causa. Al final, és com una gran trobada popular que fa una marxa de 100 quilòmetres. Jo ha tinc ganes de repetir l'any que ve.

Pàgina 14 de 14

© 2016 Camp Joliu. All Rights Reserved.